Filòsof alemany, considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923.
Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica.
El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior (veure cita) sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme.
TÍTOL DEL TEXT
Concordança i realitat.
IDEES PRINCIPALS DEL TEXT.
Aquest text sexplica la relació que trobem entre la veritat, la realitat i la concordança,Heidegger afirma que una cosa és certa si és real, per tant concorda i això fa que tingui sentit. El text ve a dir que la veritat és la realitat, però que algunes coses semblen reals quan en realitat no ho són. Tot això el filòsof ho explica amb un exemple clar com el del l’or.
ANÀLISI
Aquest fragment pertany a la obra de Heidegger “De la esencia de la verdad”. Ens presenta la relació establida entre la veritat, la realitat i la concordança.
Heiddeger afirma al text que la veritat s’ha utilitzat molt sovint i amb el seu ús,ha perdut el seu significat veritat fa referencia allò que és cert. Però que és cert?
Els enunciats són el que afirmem com a cert o fals, no pas les coses en sí. Per tant per poder expressar la veritat necessitem el llenguatge.
COMPARACIÓ
La fenomenologia és el model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heddeger i és el punt mig entre el realisme i l’idealisme.
El realisme considera que una cosa pot ser real independentment del subjecte, per tant les persones només podem intervenir en la realitat coneixent-la no la podem modificar. La fenomenologia té en comú amb el realisme que dóna prioritat a la consciència, ja que és aquí on es capten les coses.
Una altra posició de la veritat és l’idealisme és l’oposició del realisme, considera que la realitat depèn del subjecte. És el subjecte el que fa una construcció de la realitat i depèn de la seva visió, per tant podem trovar diverses opinions sobre el que es veritat o no, ja que cada persona pot interpretar la veritat d’una manera o d’una altra.
Tant l’idealisme com el realisme guarden unes similituds amb la fenomenología, com hem dit. La relació amb la fenomenologia és que considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se lo manifesten com l’idealisme. La fenomenologia té en comú amb el realisme que dóna prioritat a la consciència, on es capten les coses.
